L’Educació Activa és un nou paradigma educatiu que sorgeix a nivell mundial amb molta força en aquestes últimes dècades i que parteix de la importància de connectar i partir d’una actitud respectuosa i atenta a les necessitats profundes i als interessos de les nenes i dels nens, col·locant-los en l’eix central de tota la dinàmica d’aprenentatge.
L’aprenentatge, en aquest marc, s’entén com un procés que respon a una inèrcia de dins cap a fora, ja que sorgeix d’una curiositat innata i d’unes necessitats autèntiques de desenvolupament. No és necessària la motivació, l’embranzida o la programació exhaustiva de l’aprenentatge quan l’ésser està a l’escolta del seu propi impuls vital.
És necessari acollir, confiar i respectar l’expressió, l’elecció, l’activitat de les nenes i dels nens. Aquí ressaltem la importància de permetre l’autogestió del temps de joc i d’activitat. Promovem la visió del joc i de l’activitat espontània de les nenes i nens com el motor de l’aprenentatge. Nosaltres, els adults, podem acompanyar aquest procés com a observadors i facilitadors, cuidant la calidesa i la qualitat de les relacions que establim amb el nen.
Això comporta un constant treball d’acte-observació en el qual anem percebent els nostres judicis, les valoracions i les comparacions que solem emetre en diverses situacions quotidianes. L’acompanyament respectuós a la infància pressuposa que, cada vegada més, ens dirigim al nen amb profund respecte cap al seu ser i cap al seu ritme propi, singular i únic.
Un altre aspecte important en l’Educació Activa o Vivencial és el de crear ambients per a l’aprenentatge o entorns preparats, a través d’espais diferenciats que ofereixen varietat i adequació de materials perquè les nenes i nens puguin triar i interactuar segons els seus interessos i capacitats.
De nou, la dinàmica que regula aquestes relacions entre el nen i el seu entorn parteix de l’interior, sent la seva activitat autònoma un reflex savi que respon al que el nen desitja, necessita i és capaç de fer i d’aprendre en un determinat moment. Els materials que trobarà a la seva disposició han de ser atractius, variats, estructurats i no estructurats; han d’ajustar-se a l’etapa de desenvolupament en la qual el nen es troba i permetre la manipulació lliure de manera segura i plaent.
Però un ambient preparat va més enllà d’aquesta organització dels espais. Inclou també la presència d’un adult disponible i un grup d’altres nenes i nens de diferents edats, que, seguint el seu impuls vital, estan en constant relació entre si i aportant-se des de la diversitat. La interacció, els grups heterogenis, implica el reconeixement absolut de la diferència com a marca principal de l’ésser humà.
En aquests espais i projectes educatius se li dona prioritat al desenvolupament harmònic de la personalitat, a la vivència de relacions humanes saludables i respectuoses, aportant a les nenes i nens una sòlida i positiva referència del que és viure en comunitat.
Quan es reuneixen nens i nenes de la mateixa edat en una aula, es fa perquè existeix una creença general que estan en el mateix moment del seu desenvolupament i, per tant, poden i han d’aprendre els mateixos continguts, de la mateixa forma, al mateix instant. Així es venen organitzant el currículum i les avaluacions.
Però si entenem que cada nen es troba en un punt totalment singular de la seva trajectòria, es fa evident que és impossible comparar els processos d’aprenentatges entre dues persones, com més organitzar-los des de fora perquè ocorrin de la mateixa manera.
Per això, els grups d’edats heterogènies permeten treballar amb la diversitat de forma molt explícita i conscient, permetent que els nens i nenes es reuneixin per afinitats o interessos compartits, segons el moment en què es troben. Perquè totes aquestes interaccions siguin possibles, és indispensable que hi hagi llibertat de moviment.
Retornem a les nenes i nens la força de moviment… Com, sinó, podrien explorar l’entorn, relacionar-se amb el grup, experimentar els límits del cos o desenvolupar l’autonomia? És a través del moviment, de l’acció psicomotriu, on el nen es construeix a si mateix, on reorganitza i significa les seves vivències internes.
Les experiències quotidianes s’afermen prioritàriament en el cos, i sobre aquesta estructuració del cos es donaran suport a les estructures emocionals, cognitives, psíquiques, simbòliques, etc. Per tant, es fa molt difícil plantejar el desenvolupament integral de l’ésser humà en unes condicions que limiten al cos i el seu moviment, obligant els nens i nenes a asseure’s durant hores o a postergar les seves necessitats fisiològiques, per exemple.
L’aprenentatge implica moure’s, experimentar, sortir del lloc en tots els sentits. Aquest moviment lliure no ha de confondre’s amb un “deixar fer” desenfrenat i sense presència adulta. Hi ha un marc molt definit en el qual ocorre el moviment lliure, organitzat per límits clars que ajuden a mantenir l’ambient relaxat i protegit, ja que és essencial que els nens i nenes se sentin assegurances per a poder desenvolupar-se íntegrament.
És important vivenciar-se sincerament respectat i activament respectuós, oferir als nens i nenes pautes clares de convivència harmònica. L’experiència de viure’s en una comunitat constructiva és una petjada que enforteix el sentit profund de si mateix. Podríem parlar de promoure el sentit comú des de la seva més profunda accepció.
Un altre aspecte important, per a aconseguir aquest entorn de seguretat i acceptació, és la manera en la qual l’adult es comunica amb els nens i les nenes, aquesta comunicació atenta, conscient, cuidada, respectuosa que va trobant el seu ressò i el seu reflex en els intercanvis i les relacions entre els propis nens. Podríem pensar en dos matisos de la comunicació respectuosa: d’una banda la manera en la qual parlem i ens dirigim al nen, i per un altre la nostra actitud d’escolta.
Respecte a com ens expressem, la comunicació respectuosa es basa en un llenguatge essencialment descriptiu, més que interpretatiu, en el qual es busca verbalitzar en primer lloc els fets observats, per a després expressar com ens sentim en relació amb ells i, finalment, quines necessitats percebem que no estan satisfetes i com pensem que podrien arribar a ser-ho.
Així, s’evita jutjar, comparar, generalitzar o menysprear el que l’altre fa o diu, parlant des d’un mateix i de la nostra pròpia realitat en comptes d’enfocar-nos en els altres. Respecte a la nostra escolta, podríem parlar d’una escolta activa que consisteix a percebre i acollir amb amplitud, acceptant el complet discurs del nen, la seva situació i la seva expressió, sense judici, però amb una profunda contenció emocional.
Finalment, en els projectes d’educació activa, vivencial, democràtica és important la coparticipació de les famílies. Els models de participació són integradors, ja que es parteix de la corresponsabilitat entre els professionals, els ambients educatius i la família, promovent la col·laboració, l’intercanvi, la formació i l’aprenentatge de tots els adults que tenen influència en el desenvolupament de les nenes i nens.
Tots aprenem noves maneres de relacionar-nos, de créixer junts, que busquen el respecte mutu i les estratègies de gestió i de desenvolupament que el possibilitin. Es tracta de generar espais de convivència, que ofereixin al nen un marc de confiança i coherència.
