Ensenya als infants com pensar, no què pensar» i un breu curt de pixar

Un mestre sufí tenia la costum de contar una paràbola al final de cada lliçó, però els alumnes no sempre n’entenien el missatge profund.

— Mestre — li digué un dia un dels estudiants amb to desafiant —, sempre ens expliques un conte però mai ens expliques el seu significat més profund.
— Demano perdó per haver actuat així — s’excusà el mestre —, deixa que per reparar el meu error et ofereixi el meu sucós préssec.
— Gràcies, mestre.
— Ara bé, voldria tenir un gest digne del teu mèrit. Em permets pelar-te’l?
— Sí, moltes gràcies — respongué l’alumne, sorprès i content pel gest.
— Vols que, ja que tinc el ganivet, te’l talli a trossets per comoditat?
— Sí, m’encantaria, però no voldria abusar de la seva generositat, mestre.
— No és abusar si jo t’ho ofereixo. Només vull cometre-t’ho tan bé com pugui. Permets que fins i tot te’l mastegui abans de donar-t’ho?
— No, mestre, no m’agradaria que fes això! — protestà l’alumne, sorprenent i contrari.
El mestre es quedà en silenci, somrigué i li digué:
— Si jo us explicara el sentit de cada conte, seria com donar-vos fruita ja mastegada.

Malauradament, molts mestres i pares pensen que és millor oferir als infants la fruita perfecta, tallada i mastegada. De fet, la societat i les escoles estan construïdes per transmetre coneixements, veritats aparentment absolutes, en comptes d’ensenyar a pensar i treure conclusions pròpies.
Els pares, educats dins d’aquest mateix esquema, el reprodueixen a casa. Tothom tendeix a reproduir amb els fills les pautes educatives que els van aplicar, tot i que no sempre n’és conscient.
Ensenyar als infants a creure cegament en veritats sense qüestionar-les, a dir-los què han de pensar, implica arrabassar-los una de les seves capacitats més valuoses: l’autodeterminació.

Educar no és crear, sinó ajudar els nens a crear-se a si mateixos

L’autodeterminació garanteix que, passi el que passi, siguem nosaltres els protagonistes de les nostres vides. Podrem equivocar-nos—i segurament ho farem—però aprendrem dels errors i avançarem, enriquint el nostre kit d’eines vital.
Des d’un punt de vista cognitiu, no hi ha res més estimulant que els problemes i els errors: exigeixen esforç i un procés de canvi o adaptació. Enfrontar-nos a un repte activa tots els recursos mentals i sovint requereix reorganitzar el nostre esquema mental.
Per això, si plantegem reptes als infants en lloc de donar-los veritats absolutes, potenciem la capacitat d’observar, reflexionar i decidir. Si accepten informació sense qüestionar-la, aquesta no serà significativa i només quedarà emmagatzemada a la memòria, difuminant-se amb el temps.
En canvi, intentar resoldre un problema o entendre en què ens hem equivocat provoca una reestructuració cerebral que impulsa el creixement. Quan els infants s’acostumen a pensar, qüestionen la realitat i busquen solucions, guanyen confiança, seguretat i menys por.
Han de trobar el seu propi mètode, donar sentit al seu món i anar configurant el seu nucli de valors.

Com aconseguir-ho?

Un conjunt d’experiments de la dècada de 1970 a la Universitat de Rochester ofereix pistes. Aquests psicòlegs treballaren amb diversos grups i comprovaren que les recompenses milloren la motivació i l’eficàcia en tasques repetitives i avorrides, però poden ser contraproduents quan es tracta de problemes que requereixen reflexió i creativitat.
Curiosament, les persones que no rebien premis externs obtenien millors resultats en resoldre tasques complexes. En alguns casos, les recompenses externes provocaven que es buscassin camins ràpids i fins i tot comportaments poc ètics: l’objectiu deixava d’ésser resoldre, i es convertia a obtenir la recompensa.
Basat en això, el psicòleg Edward L. Deci desenvolupà la Teoria de l’Autodeterminació, segons la qual no són necessàries les recompenses externes, sinó un entorn que fomenti tres requisits:

Sentir que tenim certa competència, perquè la tasca no generi frustració ni ansietat massa intensa.
Gaudir d’autonomia, poder cercar i aplicar solucions, sentint control.
Mantenir interacció amb altres, per sentir-nos recolzats i connectats.

Finalment, l’article convida a gaudir d’un curtmetratge de Pixar que ressalta la importància de deixar que els infants trobin el seu propi camí, sense oferir-los respostes predeterminades.